La primera música cristiana
Des dels orígens de cristianisme la música va ser emprada en les reunions de les primeres comunitats. En mig de les lectures i resos sabem que s’utilitzaven alguns cants, encara que de manera molt restringida, no sols perquè les persecucions obligaven a la discreció, sinó perquè el repertori era molt petit, igual que el nombre d’intèrprets.
La primera música feta servir va ser l’hebrea i grecoromana que va servir com a base per a la declamació melòdica dels salms.
Molt probablement les primeres creacions musicals estrictament cristianes van ser improvisacions, a manera d’adoracions, súpliques o exhortacions. Paral·lelament, es van incorporar a poc a poc a la litúrgia cants modelats sobre himnes pagans, als quals van adaptar els nous textos cristians.
En termes generals podem dir que la música cristiana, tant d’orient com d’occident, va tenir durant els primers segles característiques comunes. No obstant això, amb la dispersió que va provocar la primera gran persecució als cristians (emperador Agripa, any 41) els fidels de la nova religió van arribar a diferents territoris on es van configurar diversos nuclis a orient i a occident, de manera que cadascun d’aquests centres va començar a crear la seva pròpia litúrgia amb tota la seva variant musical fruit del contacte amb la cultura local.
El cant gregorià
El primer gran nucli cristià amb una important tradició musical va ser Milà, on sant Ambrosi va establir la seva litúrgia. Mentre la música ambrosiana cobrava enorme ressonància, es va començar a organitzar el cant romà, que vindria a ser el cant gregorià.
Els papes dels segles V i VI van exercir un paper importantíssim en el desenvolupament de l’art i la música. Però a la fi del segle VI, amb l’ascens al papat de Gregori I, el cant romà va aconseguir la seva més perfecta expressió gràcies als coneixements en música que el pontífex va adquirir abans d’accedir a la càtedra de sant Pere.
Des de llavors al cant de la litúrgia romana se li va començar a dir cant gregorià, denominació aquesta que s’estén també a la creació musical posterior a Gregori Magne, sempre que conservi les mateixes característiques:
- És música exclusivament vocal i es canta en tots els casos sense acompanyament d’instruments.
- Es canta a l’uníson, tots els cantors entonen la mateixa melodia. Aquesta manera de cant es diu monodia.
- Es canta amb ritme lliure segons el desenvolupament del text literari i no amb esquemes mesurats, com podrien ser els d’una marxa, una dansa o una simfonia.
- És una música modal escrita en unes escales de sons molt particulars, que serveixen per a despertar variats sentiments, com a recolliment, alegria, tristesa, serenitat, etc.
- La seva melodia és sil·làbica si a cada síl·laba del text correspon un so i és melismàtica quan a una síl·laba corresponen diversos sons. Hi ha melismes que contenen més de 50 d’ells.
- El text està escrit en llatí. Només uns poquíssims trossos estaven en grec i sempre eren fragments presos dels salms i altres llibres de l’antic Testament; alguns provenien dels evangelis i uns altres eren d’inspiració pròpia, generalment anònima.
- Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració cantada, que havia de realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció, o com ho deia Sant Pau, “cantant a Déu en el vostre cor”. Aquesta és l’essència del cant gregorià.
El cant gregorià i l’ofici diví
Aquest cant gregorià que acabem de descriure és el que naturalment ens acompanya de manera inconscient quan imaginem la vida de l’antic cenobi del Monestir, consagrat totalment a l’oració. Tal com mana la Regla de Sant Benet, el ritme que segueixen aquestes comunitats està marcat per les hores canòniques. Cadascuna de les hores indica una part de l’Ofici diví (avui denominat litúrgia de les hores). Es tracta del conjunt d’oracions pertinent a certa part del dia. Els monjos benedictins oraven 8 vegades al dia i el moment per a cadascuna d’aquestes oracions estava marcat pel toc de les campanes. Un capitell de la galeria nord del claustre recorda precisament aquesta acció bàsica de la vida monàstica. En ell, vuit monjos caminen en el sentit de les agulles del rellotge vers la porta de l’església per acudir a l’oració. A l’interior del temple, els monjos accedien al gran cor de fusta i allà efectuaven els seus resos, tot interpretant la música que hem descrit més a dalt.
El cor de l’església del monestir
El Cor de l’església del Monestir de Sant Cugat estava situat en el centre del temple, just en el tram de volta que segueix al cimbori. Al centre de la paret occidental hi havia una porta que permetia l’accés directe venint de l’entrada. La part alta interior estava decorada amb arcuacions gòtiques tallades en pedra, sota les quals hi havia un revestiment de fusta amb altres arquets sustentats sobre columnetes adossades, descansant sobre la base del mur. El cor estava format per dues files d’escons a banda i banda, austers, amb petites decoracions de talla molt simples. Entrant a la dreta hi havia la cadira de l’abat, l’única que tenia una alta agulla gòtica tallada en fusta, a manera de dosser. A la seva esquerra una altra cadira presentava una agulla semblant, però de dimensions menors que era ocupada pel prior o per l’abat de Sant Llorenç de Munt en el cas de ser pressent durant la cerimònia. Al centre del cor hi devia haver un faristol. Per la banda del presbiteri el cor estava tancat per una reixa amb portes que es van treure entre 1904 i 1908. En aquest mateix últim any, el cor va ser desmantellat, ja que ja no complica cap funció perquè l’església era d’ús parroquial aleshores. Part del cadirat va ser traslladat al presbiteri, però finalment va ser venut al convent de Valldonzella de Barcelona.
És en aquest espai que acabem de descriure on els monjos normalment s’aplegaven per orar tots junts, de vegades en silenci i d’altres cantant, de manera que és dins del cor on es desenvolupà la major part de la música litúrgica.
Recorda que…
El Monestir conserva encara moltes més al·lusions a la música: l’orgue de l’església i la seva roda de campanes, les sirenes i els joglars dels capitells o la làpida funerària del monjo Pere Ferrer, eminent germà del cenobi que va compondre algunes obres de música sacra. Totes aquestes nocions musicals són la millor companyia per a compartir l’audició dels concerts al nostre claustre. Si t’agrada la història i l’art, no et pots perdre la visita prèvia al concert.
