Coneix l’origen de l’aplec
Tot va començar, fa més de dos mil anys, quan un pagès de la vall de Gausac va descobrir que tenia un camp on, sembrés el que sembrés, creixia molt més que en els veïns. Molt aviat aquest prodigi va ser conegut pels que passaven pel camí de Barcino a Octavià i el camp assolí la fama de miraculós. La brama es va estendre i la gent ho volgué veure amb els seus ulls i, ja que hi eren, s’emportaven un grapat d’aquella terra, que després espargien en els seus camps per a fer-los més fèrtils. Però, la veritat era que en altres bandes, aquells grapadets no tenien cap efecte. Una estranya força sobrenatural originava el miracle, any rere any, en aquell lloc i no en un altre. L’indret es va anar convertint en un lloc de veneració, on la gent acudia per demanar bones collites i ja sabeu que els deus sempre se senten més obligats a fer favors, si hom els dedica algun sacrifici. Si jo et dono, tu m’has de donar. El que passa és que a voltes els deus sordegen.
Ves per on, aquell pagès va pensar que ben mirat, de tot plegat en podria treure algun benefici i comença a organitzar un petit culte a la fecunditat de la mare Terra, investint-se en sacerdot: doneu-m’ho a mi, que jo ja m’encarrego de fer-ho arribar a la divinitat. Per fer-ho més solemne, establí una gran cerimònia anual on es reuniria la gentada per homenatjar aquesta divinitat inconcreta, que incansablement es manifestava en un camp més esponerós que tots els del rodal. Ja tenim l’aplec. S’hi congregava gent de tots els llocs propers i com que la caminada fins al lloc màgic els havia fet entrar gana, bé els calia dinar. I ja que es trobaven amb gent que només es veien de tant en tant, bé podien fer una mica de festa i xerinola i que millor que un ball. Aquests són els tres components bàsics d’un aplec: la pregaria i els sacrificis a la divinitat protectora, l’àpat i el ball com expressió de sociabilitat i de comunió en una creença.
Cugat, el cristià, i els romans
Succeí que a l’altra banda de la Mediterrània, va aparèixer un profeta que deia ser fill de Déu i que acabà crucificat per expiar els pecats de la humanitat. Els seus deixebles predicaren els seus ensenyaments i la nova religió cristiana es va estendre fins occident. Els romans, que eren politeistes, afegiren aquell nou Déu, com havien acceptat el de la vall de Gausac. I ja posats a fer, els de Tarragona divinitzaren l’emperador August. Tampoc venia d’un déu. Amb els anys, el culte a l’emperador esdevé cohesionador de l’imperi i els que no cremaven tres grans d’encens al seu honor, eren considerats traïdors. Això era un problema per les religions que creien en sol Déu i consideraven falsos la resta: jueus, cristians, mazdeistes, mitreus, mandeus, sabeus i tutti quanti. L’any 304, Cugat, un cristià de Barcelona va ser martiritzat per no voler honorar el diví emperador. La seva mort serví d’advertiment al poble. Un altre cristià recollí les seves despulles i les guardà a la seva vil·la d’Octavià. Anys després un descendent seu va dedicar-li un petit temple. Vingueren els visigots, després els musulmans i finalment els francs.
De l’aplec pagà a la festa cristiana
En el segle IX, Ostofred fundà un monestir a Octavià aprofitant el petit temple i les relíquies del màrtir Cugat. Llavors comprovà que, a la vall de Gausac, els pagesos ignorants seguien rendint culte a una divinitat pagana que obrava un prodigi en un camp. I, és clar, en això dels cultes a la fertilitat sempre hi ha qui s’ho pren a la valenta i convertia l’aplec en una disbauxa, en una orgia intolerable als ulls cristians. Els monjos prou que els explicaven que tot allò era obra del dimoni, que la fornicació era pecat i no feia els camps més fèrtils, però els pagesos no els feien cas i seguien amb els vells costums. Així, doncs, calia donar la volta al miracle i dotar-lo d’una interpretació cristiana.
El relat de Sant Medir, el “bisbe” Sever i les faves
Resulta que Ataulf, el rei visigot que va fer de Barcelona la capital del reialme, estava casat amb Gal·la Placídia, la qual era de Ravenna i molt devota d’un bisbe màrtir de la seva ciutat, anomenat Sever. Els barcelonins l’adoptaren i al cap d’un temps ja deien que havia estat bisbe seu. Això facilità que els monjos inventessin una llegenda.
Sever, suposat bisbe de Barcelona, es negà a oferir el sacrifici en honor de l’emperador i per evitar ser empresonat, fugí a Octavià pel camí de la Vall de Gausac. Allà es trobà amb Medir, un pagès del lloc que plantava faves. Se saludaren i l’assabentà de la persecució. Quan ja s’acomiadaven, li va dir: si venen els soldats i et pregunten si m’has vist, digues la veritat, que he passat mentre tu plantaves les faves. I continuà el seu camí. Poc després arribà la guàrdia del pretor romà i veient a Medir, l’interrogaren. Has vist passar al bisbe Sever? I ell, tot seriós, va dir la veritat. Sí, mentre plantava les faves. Llavors, Déu, que té un curiós sentit de l’humor, va fer créixer les faveres de sobte i floriren. Els soldats, en veure aquell miracle, en lloc d’espantar-se i fugir, van pensar que Medir o bé era un bruixot, i això és dolent, o era cristià, que en aquells moments podia ser pitjor. Així que el prengueren i se l’emportaren. Arribats a Octavià, descobriren que Sever s’havia amagat sota una pila d’esbarzers, el feren sortit i el mataren clavant-li un clau al cap. A Medir, fos bruixot, cristià o simple encobridor, el degollaren.
El miracle del camp fecund, doncs, ha passat a ser obra del bon Déu cristià i ja podem continuar fent l’aplec, sempre, és clar, sense els excessos orgiàstics del temps dels pagans. El nou ordre ha estat instaurat i així fins avui.
Domènec Miquel i Serra
