El patrimoni artístic de l’Església del Monestir

El temple del Monestir de Sant Cugat conserva diferents elements artístics i culturals de diferents períodes de la seva llarga història, molts dels quals tenen un valor patrimonial de gran interès. Tot seguit en fem una selecció.

Mare de Déu del Bosc_Monestir de Sant Cugat

Mare de Déu del Bosc

Imatge romànica, possiblement del segle XII, ubicada en l’absis esquerre o de santa Maria. Prové de l’ermita de Santa Maria de Gausac, antiga propietat del Monestir situada a Collserola.
Al començament del segle XX, la primitiva imatge de la Mare de Déu del Monestir, romànica, és venuda juntament amb altres antiguitats…

per poder finançar les obres de restauració del temple. En la dècada del 1940, és substituïda per una altra talla romànica provinent de la capella de Santa Maria de Gausac o del Bosc, situada a la serra de Collserola i llavors ja desafectada de culte.
Maria apareix coronada i asseguda sobre un tro baix, col·locant els seus peus damunt d’un escambell; sosté amb la mà dreta una fruita (Maria com a nova Eva) i amb l’esquerra protegeix el Nen, que seu a la seva falda, lleugerament desplaçat a l’esquerra. En el moment de la seva introducció al temple és objecte d’una restauració benintencionada, però excessiva.
Joan Amades recull una llegenda segons la qual aquesta imatge és trobada al bosc miraculosament per un bou, com tantes altres marededéus a tot Europa.

Art gòtic Retaule de Tots els Sants_Monestir de Sant Cugat

Retaule de Tots els Sants

Situat actualment en l’absis sud de l’església, és un retaule gòtic obra del taller de Pere Serra, vers l’any 1400. L’advocació de Tots els Sants va lligada a l’orde benedictí i a la seva pregària pels difunts. La taula central es dedica a la Mare de Déu del Roser.
El retaule gòtic de Tots els Sants s’ha atribuït estilísticament…

al taller de Pere Serra. Es tracta d’una obra de finals del segle XIV, pertanyent a la tradició italiana, dins del corrent del gòtic internacional. Formalment es compon de tres carrers separats per quatre muntants on s’han representat alguns sants de manera aïllada. La part superior inclou tres escenes dins d’uns plafons apuntats, daurats i amb pinacles florals, mentre que la part inferior és una predel·la amb el Crist lacerat, baixat ja de la creu.
El plafó central, que ocupa l’espai de tres escenes, és dedicat a la Mare de Déu del Roser amb el Nen Jesús a la falda. Als seus peus hi ha un monjo minúscul en actitud devota, que representa el donant. Damunt seu, hi ha la imatge del calvari, amb sant Joan i les santes dones. A banda i banda, hi trobem un plafó amb àngels guiats per un sant Miquel guerrer.
Els laterals s’organitzen en tres escenes sobreposades. De dalt a baix, els patriarques i profetes de l’Antic Testament, on es distingeix sense dificultat Moisès, el rei David i sant Joan Baptista; a sota d’ells hi ha l’Església triomfant, aquells creients en Crist que han mort en provada santedat, encapçalats per sant Pere com a primer papa. En el nivell inferior, hi trobem les dones, les verges amb corones i les màrtirs amb palmes. Davant seu hi ha santa Anna, mare de la Verge Maria. En la base del retaule, la predel·la, els personatges hi són representats de mig cos: Maria i sant Joan al costat del Crist lacerat; sant Benet, fundador de l’orde monàstic; la seva germana Escolàstica; santa Margarida i santa Caterina, i, en els extrems, sant Pere i sant Pau.
En la part alta dels muntants hi ha un petit escut que pertany a la família Oliba, mercaders de Barcelona amb tomba pròpia al Claustre de la catedral. Possiblement el monjo donant n’era membre.

Capelles barroques

A la fi del segle XVII i començament del segle XVIII es porta a terme una modificació important en la quarta nau de l’església, fins llavors correguda, que és dividida en tres capelles barroques separades per sagristies estretes. El seu disseny implica la construcció de noves voltes, uns dos metres més baixes que les gòtiques originals. Per evitar sobrecàrregues, es basteixen a la catalana, amb una triple fulla de rajola. Cal afegir a aquestes voltes la reforma de la capella que hi ha sota l’orgue.

Capella de la Pietat_Monestir de Sant Cugat

Capella de la Pietat

La capella és construïda dins del cos del campanar. Originàriament dedicada a sant Joan Baptista, en el segle XVI es divideix en dues parts en alçada per ubicar-hi l’orgue en la part superior. El 1706 es reforma per dedicar-la a la Mare de Déu de la Pietat. La instal·lació de l’orgue obliga a construir una volta intermèdia en el que abans havia…

estat un espai únic de gran alçada. La nova dedicació de la capella inferior a la Pietat porta a plantejar una decoració funerària d’esgrafiats en blanc sobre un fons negre, amb fullatges retorçats enmig dels quals hi ha la representació de l’au fènix, símbol de la resurrecció, picotejant raïm, símbol de l’eucaristia.
L’any 1706 s’encarrega un nou retaule a l’escultor local Josep Sala Gener, que havia après l’ofici del seu padrastre, Francesc Santacruz. El retaule és presidit per un grup escultòric format per la figura de la Mare de Déu, rigorosament vestida de negre, amb Crist, el seu fill mort a la falda, que esdevé una evocació de la Mare-Església i el fidel (fill de Déu) difunt. Per tot plegat s’ha considerat que devia complir funcions de capella funerària del Monestir. Les arquitectures laterals estan formades per parelles de columnes salomòniques. La seva rotació imprimeix un moviment ascensional que ajuda a centrar la mirada en la imatge. Entre les columnes, un àngel vestit de guerrer antic sosté un ciri. Damunt de l’entaulament hi ha una petita figura de sant Joan, gairebé tocant la volta.
Actualment la capella allotja la reserva del Santíssim. El paviment era de rajola, amb cairons decorats a la vela, però a causa del seu mal estat l’any 2000 es reforma i se substitueix per un enllosat neutre de marbre blanc. Al seu davant, hi ha la llosa sepulcral de la família Ametller.

capella barroca sant bartomeu sant cugat

Capella de Sant Bartomeu

Aquesta capella, on destaca la factura del retaule del mestre Francesc Santacruz i la imatge pictòrica de sant Bartomeu duta a terme pel mestre Miquel March, és un dels espais barrocs més importants del Monestir: hi trobem elements propis d’aquest estil, com ara la seva recarregada arquitectura, amb les columnes salomòniques com a protagonistes.

Hi ha diverses tradicions sobre els indrets que va evangelitzar aquest sant, però la més acceptada és la seva predicació a Armènia, on hauria convertit la germana del rei, el qual, com a càstig, va ordenar de llevar-li la pell de viu en viu. Aquesta llegenda sembla la cristianització del mite clàssic d’Apol·lo i el pastor Màrsies i és, justament, l’episodi que representa la pintura central del gran retaule que allotja la capella. Aquesta peça es comença a treballar l’any 1672 i se n’encarrega el mestre Francesc Santacruz, amb la col·laboració d’un fuster local, Josep Gener, amb la filla del qual s’acabarà casant. D’estil barroc, el retaule consta d’una recarregada arquitectura que emmarca un sol carrer central, on hi ha la pintura ja esmentada del martiri de sant Bartomeu, obra de l’artista valencià Miquel March, que potser es va inspirar en la pintura del martiri de sant Felip de Josep de Ribera.
En el basament inferior del retaule sobresurten dos daus sobre els quals trobem un parell de columnes salomòniques per banda, que emmarquen la pintura central. En els laterals hi ha dos plafons tallats amb figures de sants, que ajuden a emfasitzar la potència d’aquestes columnes i de l’entaulament superior. En la part alta hi ha una única fornícula amb una talla de sant Ermenegild.
La part baixa de la paret de la capella és revestida amb un arrambador de ceràmica policromada, del qual destaquen els dos plafons amb l’escut del Monestir, una torre coronada amb el bàcul i la mitra abacial, timbrada per una corona imperial de la qual baixen dues ínfules amb la llegenda “Octaviani Caesaris Augusti Castrum”.
El pilar de pedra de conglomerat sobre el qual reposa una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, obra de l’imatger Amat, prové d’aquesta muntanya emblemàtica.

Capella de Sant Benet_Monestir de Sant Cugat

Capella de Sant Benet

Aquesta capella és en el centre de la quarta nau del temple, separada de les dues capelles veïnes per sagristies estretes. El 1221 ja es fa referència a un altar dedicat a sant Benet, fundador de l’orde monàstic de Sant Cugat. La capella, profusament decorada, és un dels millors exemples del barroc català.

El 1775 Francesc Santacruz ja treballa en l’ornamentació de la cúpula de la capella de sant Benet i hi crea els medallons que seran pintats per Pasqual Savall i continuats després de la seva mort per Josep Laiga. La tasca de la dauradura s’encarrega a Pere Pau Vinyals, considerat el millor mestre d’aquella època. El retaule pròpiament dit no es contracta fins al 1688 i sembla que el paga la família Erill, senyors de la Torre Negra.
L’estructura arquitectònica d’aquest retaule barroc es compon de tres carrers, dos pisos sobre predel·la i l’àtic superior. Els plafons resultants contenen sis teles pintades a l’oli, dedicades als reformadors de l’orde benedictí (els sants Guillem, Joan Gualbert, Silvestre, Romuald, Robert i Pere Celestí).
En l’espai principal del retaule s’obre una fornícula que allotja una imatge escultòrica de sant Benet massa petita, atès que l’original va desaparèixer el 1936.
Els elements de separació verticals són figures volumètriques d’àngels portadors de ciris en la part baixa i músics en la part alta. Damunt dels seus caps hi ha els escuts d’ordes militars que segueixen la regla benedictina.
Hi ha una falsa tradició que diu que el retaule el va pagar Felip II, el 1585, i una raó històrica explicaria aquesta confusió: la voluntat de vincular la capella amb la monarquia, de manera que en l’intradós de l’arcada d’accés hi ha els retrats dels monarques de la casa d’Àustria que regnaven abans del 1700 (Carles I, Joan d’Àustria, Felip II, Felip III i Felip IV). En els muntants també hi ha pintades les seves àligues bicèfales sostenint i protegint l’escut oval del Monestir. La guerra interromp l’obra i el 1734 s’encarrega a Pere Ruiz i al pintor Joan Grau que l’acabin. El canvi dinàstic motiva que en el regnat de Felip V s’afegeixin dos lleons damunt de la cornisa exterior, símbol de la casa de Borbó, en idèntica actitud protectora vers el Monestir. El timpà conté una pintura al fresc del trànsit de sant Benet, sota la qual hi ha un gran escut del cenobi.

Llegenda del Gall del Penell

Dins de la capella de sant Benet es conserva una de les peces artístiques més emblemàtiques del Monestir. Es tracta d’un penell medieval metàl·lic en forma de gall. Originàriament es trobava al seu lloc habitual, damunt del cimbori, però avui es conserva a la capella per recordar el que explica una coneguda llegenda del Monestir, segons la qual…

aquest gall va cantar en el moment de l’assassinat de l’abat Biure, la nit de Nadal del 1350.
A la capella de sant Benet hi ha un objecte antic, d’origen medieval: el penell del cimbori. Es tracta d’una peça volumètrica que representa la figura d’un gall, fet de ferro i coure batut. Després de l’exclaustració i la desamortització monacal, amb l’església ja fent les funcions de parròquia, aquest penell es treu del seu lloc original i és substituït per un altre que és una simple planxa retallada.
El litigi entre l’hereu Saltells i l’abat Biure és d’una gran complexitat, però s’acostuma a simplificar dient que Raimon de Saltells, un cavaller ancià i vidu, es refugia al Monestir de Sant Cugat i en aquells moments de pesta i guerra, sense saber si el seu fill Berenguer és viu o mort, deixa la seva herència al Monestir, llevat d’una reserva de 10.000 sous per si el fill torna. Però Berenguer és viu i, després del seu retorn, reclama l’herència completa. El cas és arbitrat pel jurista barceloní Pere de Sa Rovira, el qual determina que, segons la llei, els monjos li han de pagar 48.730 sous en el termini de sis mesos. Un cop transcorregut aquest temps, Berenguer de Saltells encara no ha rebut els diners i, la nit de Nadal del 1350, ell i cinc companys penetren a l’església i maten l’abat Biure. La llegenda diu que el gall, horroritzat, canta i se’l sent des dels monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat. El rei Pere III concedeix als assassins un mes de temps per presentar-se voluntàriament davant del veguer de Barcelona, cosa que evidentment no fan i aprofiten aquest marge de temps per fugir a França i posar-se sota la protecció del comte de Foix.

CAPELLA ESCOLÀSTICA_Monestir de Sant Cugat

Capella de Santa Escolàstica

Germana de sant Benet de Núrsia, des de molt jove es consagra a Déu i viu en un monestir proper al del seu germà. És considerada la fundadora de la branca femenina de l’orde benedictí. El culte a santa Escolàstica es troba documentat en el Costumari del Monestir del 1221. La seva capella és la darrera de la quarta nau, tocant als peus del temple.

Una part del retaule fou mutilat el 1938, atès que la capella va ser reconvertida en bar pels diputats de les penúltimes corts de la República.
Tot i que el retaule no és documentat pels seus trets estilístics podria ser obra dels Santacruz, com els altres tres. El fons pla de l’espai central, on se situa la gran pintura de la santa titular, resta emmarcat per una potent arquitectura lateral formada per dues parelles de columnes salomòniques a banda i banda, separades per una estreta faixa en la qual hi ha tallades tres imatges en relleu.
La cúpula de la capella és decorada amb unes pintures senzilles sobre un fons blanc. En el tambor de la volta i en les petxines es dibuixen unes fornícules amb imatges pintades de diferents abadesses de l’orde, totes elles tocades per corones que simbolitzen la seva virginitat. Damunt dels murs laterals hi trobem dues escenes, l’una és de la mort de la santa i l’altra, de les converses místiques amb el seu germà. En el timpà exterior de la capella hi ha una escena d’exaltació de la santa, semblant a la capella veïna de sant Benet, de pobra qualitat artística. En el lloc de la clau de l’arcada d’accés hi ha dos escuts: el gos dels Meca i la bota de la família Sabater, cosa que indica que són, versemblantment, els mecenes de l’obra. Cal recordar que els Sabater es refugien al Monestir durant la Guerra de Successió. La capella havia allotjat la confraria del Corpus Christi o de Minerva, amb sepultura pròpia.

Pica baptismal_Monestir de Sant Cugat

Pica baptismal

La capella de santa Escolàstica conserva una bella pica baptismal provinent de la parròquia de Sant Pere d’Octavià. Es tracta d’una obra escultòrica renaixentista del segle XVI, segurament feta a Girona.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Carlina, el 1833, l’església parroquial de Sant Pere d’Octavià és transformada en quarter i el seu culte es trasllada…

al Monestir, juntament amb una part del seu mobiliari litúrgic, com la pica baptismal.
Es tracta d’un element tallat en pedra nummulítica de Girona, en forma de copa, amb un basament quadrat recobert de fullatge del qual arrenca un fust amb la mateixa ornamentació vegetal. La part superior és octagonal i en la seva cara exterior presenta una sèrie de petites fornícules amb el relleu d’un sant, separades per balustres. Evidentment no hi pot mancar sant Pere, patró de la parròquia, flanquejat per sant Pau i per sant Sebastià, advocat contra la pesta. Altres personatges són sant Roc, semblantment protector contra les epidèmies de pesta; santa Margarida, que porta una copa amb el drac que simbolitza el triomf del bé sobre el mal; dos personatges mitrats en actitud de beneir, probablement sant Benet, fundador de l’orde, i sant Sever, suposat màrtir en el castrum Octavianum, i una santa amb una copa (de perfums o ungüents), que podria ser santa Maria Magdalena.

Retaules renaixentistes

La prosperitat econòmica dels pagesos de Sant Cugat durant el segle XVI comporta més ingressos al Monestir, els quals es tradueixen en un seguit de millores en l’interior de l’església, com ara la instal·lació de nous retaules d’estil renaixentista. En conservem dos: el retaule de sant Miquel i el retaule del Rosari.
La segona meitat del segle XVI és una època de relativa prosperitat per als pagesos de la vila, fet que, evidentment, millora també els ingressos del Monestir, sobretot de totes aquelles detraccions que es fan percentualment sobre la collita. Així, comencen una sèrie d’obres de millora de l’interior de l’església, entre les quals destaquen dos retaules que conservem encara en el seu interior: el retaule de sant Miquel –originàriament situat a l’absis dret– i el retaule del Rosari –primitivament instal·lat a l’absis esquerre–. Totes dues peces són bons exemples de les noves maneres de fer de l’art d’aquell temps, en què les façanes de l’arquitectura religiosa inspiren la distribució dels retaules, en els quals trobem columnes, pilastres o frontons.

Retaule de Sant Miquel_Monestir de Sant Cugat

Retaule de Sant Miquel

El mur nord de l’església acull un retaule renaixentista dedicat a l’arcàngel sant Miquel. El retaule consta de predel·la, dos pisos i àtic, dividits en tres carrers separats per unes pilastres austeres. L’espai central del primer pis és totalment ocupat per una fornícula que allotja una escultura barroca daurada que representa sant Miquel…

i que substitueix l’original renaixentista, segurament més gran. Les escultures de sant Antoni Abat i de sant Josep són de la dècada del 1940, obra de Jaume Duran. A l’àtic, hi trobem una pintura de sant Miquel derrotant els àngels rebels, i a sobre un timpà amb la figura simbòlica de l’Esperit Sant en forma de colom. Les pintures a l’oli sobre tela representen la vida de sant Plàcid i altres sants benedictins.

Retaule del Rosari

Aquesta peça substitueix els elements romànics que fins aleshores han presidit l’absis esquerre o de santa Maria. Se sap que l’obra de fusteria es comença el 1583. Les seves pretensions són superiors al de sant Miquel i es divideix en cinc carrers, dos pisos i àtic. L’advocació de la Mare de Déu del Rosari es popularitza en el segle XVI…

sota el guiatge dels dominics i suplanta l’antiga tradició catalana de la Mare de Déu del Roser. Les pintures dels plafons fan referència als quinze misteris de les tres parts del rosari. A l’àtic hi ha la crucifixió, per damunt de l’ascensió, ubicada en el centre del segon pis. En el timpà trobem l’Esperit Sant.

Sepulcre de l’Abat Odó_Monestir de Sant Cugat

Sepulcre de l’Abat Odó

Com en tantes altres esglésies, dins del temple hi ha diferents tipus de sepultures, totes amb el desig comú de restar a prop de les relíquies del màrtir titular. La sepultura principal i més monumental de l’església del Monestir és la de l’abat Odó. Odó és elegit abat del Monestir l’any 985 després de la mort de l’abat Joan en la ràtzia d’al-Mansur.

D’origen aristocràtic, culte i bon diplomàtic, assoleix el precepte del rei Lotari de França, pel qual queden confirmades les propietats del Monestir i li concedeix la immunitat; aquest és el darrer dels privilegis carolingis concedits a Catalunya. L’any 1002 també aconsegueix una butlla papal de Silvestre II, per la qual el Monestir es vincula directament a Roma i es deslliga del bisbe de Barcelona.
El 998 és elegit bisbe de Girona, càrrec que compatibilitza amb el d’abat. A partir de l’any 1000 impulsa la reforma arquitectònica del conjunt monàstic, amb una nova església, una ala del Claustre i el campanar. Alhora, amplia i reorganitza els seus dominis territorials. Mor a causa de les ferides rebudes en la campanya contra Còrdova (1010). En el segle XV, els monjos li dediquen una sepultura monumental en el mur nord del temple: hi apareix l’estàtua jacent d’Odó, amb els seus atributs com a abat: mitra, bàcul, guants i casulla. El conjunt, coronat per un gran gablet gòtic, és realment la sepultura més destacada del Monestir.

Sepulcre de Raimon de Saltells_Monestir de Sant Cugat

Sepulcre de Raimon de Saltells

En la paret nord de l’església trobem el sepulcre de la família Saltells, nobles de Cerdanyola que queden lligats per sempre a la història i la llegenda del Monestir. En la paret nord de l’església del Monestir, no gaire lluny del sepulcre de l’abat Odó, hi trobem un altre sepulcre, menys monumental però igualment destacat dins de la història de Sant Cugat.

Es tracta del sepulcre-ossera del noble Raimon II de Saltells i de la seva dona, Jacma de Vall, avis de Berenguer de Saltells, l’home que assassina l’abat Biure la nit de Nadal del 1350. La peça, sostinguda en mènsules sobre la paret, és d’estil gòtic i presenta dos escuts d’aquesta família noble de Cerdanyola, de la qual, més enllà de la llegenda, no trobem cap més rastre a partir del 1358.

Quadres de la vida de Sant Benet _Monestir de Sant Cugat

Quadres de la vida de Sant Benet

En el darrer quart del segle XVIII es pinten la sèrie de quadres sobre la vida de sant Benet, destinats a ornar la nova sala capitular. Després de l’exclaustració, els quadres són emmagatzemats a les golfes del Palau Abacial i es deterioren. Restaurats a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en la dècada del 1980…

tornen al Monestir per ocupar l’espai on actualment els contemplem, ja al començament del segle XXI.
Emplaçats originàriament en la nova sala capitular del Monestir a finals del segle XVIII, les pintures finalment són emmagatzemades a les golfes del Palau Abacial després de la desamortització del 1835, on es deterioren greument. A partir del 1982, passen a la Facultat de Belles Arts i estudiants en pràctiques les restauren. Una vegada acabada aquesta tasca, tornen al Monestir i, a manca d’un altre espai, al començament del segle XXI s’ubiquen als peus de la nau sud de l’església, disposats com si fossin un retaule.
La sèrie de pintures, poc estudiada, es basa tant en els fets històrics de la vida de sant Benet com en altres esdeveniments de tipus llegendari. Tots els episodis que coneixem de la vida del fundador de l’orde benedictí provenen de la biografia escrita pel papa sant Gregori (540-604), que n’és la principal font pel programa iconogràfic.
El quadre principal és l’anomenat trànsit, o moment de la seva mort, dempeus i després de rebre l’eucaristia. Altres escenes són l’entrevista amb el rei Tòtila, la redacció de la regla, el miracle de la copa enverinada que es trenca sola, i com les seves pregàries fan fugir els dimonis dels temples pagans. Per ara, se’n desconeix l’autor.

Orgue _Monestir de Sant Cugat

Orgue

La música sempre ha estat un element essencial en els oficis litúrgics monacals i de ben segur que des de temps antic devia haver-hi un orgue. L’actual és a la banda sud del transsepte, damunt de la capella de la Pietat. El moble de l’instrument és un bon exemple de la talla en fusta del Renaixement. La maquinària que fa sonar l’orgue…

ha experimentat múltiples reparacions i modificacions al llarg dels segles. La darrera gran intervenció en l’orgue s’inaugura el 3 de març de l’any 2000.
El 29 de setembre del 1499 els monjos signen un contracte amb el mestre Ermenter Brocà de Barcelona per construir-hi un nou orgue; més endavant, el 1523, hi continua treballant Miquel Cerdanya. La seva ubicació en la nau lateral permet que l’organista pugui controlar el presbiteri i el cor per mitjà de dos miralls estratègicament disposats, avui substituïts per una pantalla digital. Instal·lat en aquest punt, l’orgue tapa la part alta de l’antiga capella de sant Joan, una circumstància que s’aprofita per construir-hi un nou pis intermedi on es col·loca la manxa que proporciona l’aire a l’instrument.
En parlar de l’orgue ens cal diferenciar entre el que és el moble pròpiament dit i la màquina. El que ha perviscut és bàsicament el primer, mentre que la segona ha passat per múltiples reparacions i modificacions al llarg dels segles. L’última s’inaugura l’any 2000 i no és completa.
El moble de l’orgue adopta una estructura arquitectònica en fusta de dos pisos i sembla que és obra del tallista Joan Masiques (1526). En destaca la barana de la tribuna, profusament ornamentada amb relleus d’estil renaixentista que representen temes del nou humanisme: bustos burlescos, figures nues de les quals destaquen l’anatomia i el moviment del cos, i figures complement vegetals que no deixen cap espai buit. El coronament de l’orgue, també arquitectònic, acull un escut heràldic que mostra un lleó rampant mirant a l’esquerra, sense que es pugui atribuir a cap personatge concret, atès que pot pertànyer a diverses famílies. Els teòrics guardapols laterals han esdevingut merament ornamentals.
Mig amagades, hi queden algunes restes de les pintures romàniques de l’antiga capella de sant Joan en l’arcada superior, ara dins de la caixa de l’orgue, i d’altres de tapades per la barana de la tribuna.