Dependències del claustre romànic

Claustre romànic

De tot el conjunt monàstic, en destaca especialment el Claustre romànic, un espai simbòlic i funcional que articula al seu voltant tota una sèrie d’estances per a la vida quotidiana dels monjos i que facilita i afavoreix la vida en comunitat.

Més informació
claustró

Claustró

Al costat occidental del Claustre, a llevant de la plaça de l’Om, hi ha el Claustró, un edifici renaixentista de finals del segle XVI, obra del mestre de cases Cristòfol Reguer. La porxada renaixentista és concebuda com un teló de fons del portal d’entrada al Monestir.

Consta de sis arcades de punt rodó sobre columnes toscanes de pedra de Montjuïc i conserva el seu enteixinat original. Ocupa l’espai on en el segle X hi havia la porteria i l’hostatgeria del Monestir. Després de la desamortització, el 1855 el Claustró és tapiat i reconvertit en escola de nenes fins al 1932. Actualment és un espai on els visitants poden gaudir d’activitats culturals i d’exposicions temporals sobre art o història. A través seu, es continua accedint al Claustre, tal com es feia segles enrere.

església paleocristiana

Església paleocristiana

Al pati del Claustre es conserven visibles els fonaments de l’antiga basílica paleocristiana, construïda en el segle V per al culte a les relíquies del màrtir Cugat, mort l’any 304 durant les persecucions als cristians de l’emperador Dioclecià.

Malgrat que el martiri de Cugat té lloc a la ciutat de Barcelona, la llegenda situa el seu enterrament al lloc d’Octavià, on actualment trobem el Monestir que duu el seu nom. És plausible que un cristià ric portés el cos del sant fins aquest enclavament, que devia ser de la seva propietat, per donar al màrtir una tomba digna. En el segle V s’erigeix una aula funerària rectangular amb un annex de dues sepultures, on es creu que se li ret culte. A finals del segle VI, en temps dels visigots, s’afegeix un absis a l’antic recinte, que és un senyal del seu ús litúrgic. És entorn d’aquesta església que en el segle IX es construeix el monestir benedictí que se li dedica. Després de l’any mil, l’abat Odó ordena bastir un temple monàstic més gran que ja ocupa el lloc de l’actual. La basílica paleocristiana perd la seva utilitat i és enderrocada per ampliar-ne el pati i construir-hi el nou Claustre romànic. Actualment, el 25 de juliol, la parròquia celebra la festivitat del sant dins de les restes d’aquest antic edifici.

portal enigmàtic

Portal enigmàtic

Molt a prop d’aquesta portada de l’església, al mur de llevant del Claustre i entre la façana de la sala capitular i el cos perpendicular de l’actual església, hi ha les restes d’un mur antic del segle X amb un portal de punt rodó de la mateixa època, posteriorment tapiat amb carreus ben escairats. La seva bona factura i la ubicació fan pensar que potser es tracta de…

la porta d’accés a una desapareguda sala capitular del segle X. També s’ha interpretat com el possible armarium dels llibres. El 1306 mor l’abat Ponç Burguet, que havia elegit aquest mateix indret per ubicar-hi la seva sepultura escultòrica, un senyal clar que el portal ja no té cap ús en aquell moment. Encara avui es pot contemplar la tomba d’aquest abat, si bé l’escultura de la seva imatge funerària ha perdut el cap.

sala capitular gòtica

Sala capitular gòtica

Cada matí, els monjos es reuneixen a la sala capitular i llegeixen un capítol de la regla de sant Benet. D’aquí en ve el nom. La sala també és l’espai de reunió on parlen sobre qüestions d’economia i bon govern, confessen les petites faltes i elegeixen els càrrecs del Monestir. És, per tant, un dels espais més importants per a l’organització de la vida dels monjos.

La sala capitular és el lloc de reunió dels monjos, on es troben cada dia després del res de l’hora prima. Aquí s’informa del santoral de la jornada i d’altres assumptes del calendari. També s’hi llegeix un capítol de la regla de sant Benet, sobre el qual l’abat imparteix un sermó; s’hi duu a terme la confessió pública de culpes, s’hi reten anualment els comptes de les diferents administracions, s’hi fa l’elecció de càrrecs i s’hi acompleix qualsevol altre tipus d’afer que afecti la comunitat.
La construcció d’aquesta sala es creu que és més o menys simultània al Claustre i el seu resultat arquitectònic és una transició entre el romànic, que veiem clarament a la porta, i el gòtic, que trobem en les dues finestres que la flanquegen.
La sala inicialment és coberta per un volta nervada de creueria. Tanmateix, la presència de la muralla romana just a sota provoca problemes estructurals i hi apareixen grans esquerdes. Això motiva que, a finals del segle XV, s’hi afegeixi una capella dedicada a sant Benet a llevant, a tall de contrafort. La solució resulta poc efectiva i, en el segle XVIII, aquest espai s’abandona per una sala capitular nova construïda a l’ala nord del Claustre. Al mateix moment, l’abat Gayolà reconverteix l’antiga sala capitular en panteó de monjos. Després de la desamortització, els sepulcres són profanats i derruïts per les tropes liberals. Posteriorment, la sala s’agrega al temple, ja amb funcions parroquials, com a capella del Santíssim, un ús que manté fins al 1942, data en què es recupera com a espai monumental.

claustre gòtic

Claustre renaixentista

La creació de cases pròpies per a cada administració o ofici monàstic fa que els detentors dels càrrecs hi vagin a viure. L’humanisme renaixentista també afavoreix que es construeixin cel·les individuals per als monjos joves, cosa que obliga a construir un pis damunt de les galeries romàniques del Claustre.

A finals del segle XIV els nous abats del Monestir són elegits pel papa i a partir del 1475 són comendataris, cardenals que resideixen a Roma i que són premiats amb les rendes de l’abadia. Ells són els responsables de l’entrada al Monestir de les noves idees humanistes i les tendències artístiques renaixentistes provinents d’Itàlia. Una de les conseqüències del moviment humanista és el desenvolupament d’un sentiment d’individualitat i intimitat de la persona, una concepció que posa fi a un dels vells costums del Monestir: els dormitoris comunitaris. A partir d’aquell moment es considera necessari que cada monjo, independentment del seu càrrec, gaudeixi d’una cel·la privada. Això implica una reforma important del recinte monàstic que comporta la construcció d’un Claustre superior per donar accés a les noves estances.

L’obra pren com a model el Claustre nou de Santa Caterina de Barcelona i s’encarrega al mestre de cases Cristòfol Reguer. La sobrietat de l’estil toscà escollit fa que el sobreclaustre renaixentista no entri en conflicte estètic amb la part romànica. Tanmateix, en un afany de donar més amplitud a les galeries, les seves arcades carreguen el pes de manera desigual sobre els parells de columnes romàniques, fet que hi causa problemes arquitectònics greus.

En el moment de la desamortització (1835), l’estat de conservació del Claustre és molt deficient. A finals del segle XIX fins i tot s’arriba a proposar l’enderroc complet de les galeries superiors per salvar les galeries inferiors romàniques. Però, afortunadament, les reformes i les restauracions efectuades durant el segle XX estabilitzen aquest conjunt arquitectònic, on avui podem gaudir d’una exposició permanent sobre el monacat benedictí, la història de sant Cugat i altres continguts d’interès.

sala capitular barroca

Sala capitular barroca

En la segona meitat del segle XVIII s’ha perdut el costum del menjar comunitari i, atès el mal estat de la sala capitular gòtica, se’n construeix una de nova en l’espai de l’antiga cuina i una part del refetor. De la seva decoració, només en resten algunes motllures i les pintures de la vida de sant Benet, actualment exposades a l’església.

La nova sala capitular és construïda a la galeria nord del Claustre, aprofitant l’espai de l’antiga cuina i una part del refetor, ja en desús. La sala consta originàriament de dos espais diferenciats: la sala pròpiament dita i un vestíbul amb ornamentacions de guix d’estil rococó, que la connecta amb el Claustre.

Per decorar-la, s’encarreguen una sèrie de pintures sobre la vida de sant Benet; d’aquesta manera es manté el record de la capella al sant fundador annexa a la sala gòtica. Actualment es troben en el mur de ponent de l’església, disposades com si fossin un retaule.

Després de la desamortització, la sala ha tingut usos molt diversos: sala de ball durant les fires, restaurant en l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 o escola pública de nens fins al 1932. Després de la Guerra Civil també s’ha destinat a utilitats vàries, preferentment culturals, com ara l’Institut de Cultura Romànica, la biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, una sala d’exposicions d’art, l’Escola Internacional de Pintura Mural, la biblioteca municipal, el taller del Centre de Restauració de Béns Mobles i, actualment, el Museu del Monestir.

És interessant assenyalar que l’any 1930, durant les obres de restauració del Claustre, es repica aquesta paret nord i hi apareixen dos portals i un seguit de finestres en arc de punt rodó, tapiades, que corresponen al primitiu refetor monàstic. En conservem vuit i totes són de doble esqueixada; per formar-ne l’arc es va emprar un cindri fet amb canyes, la marca de les quals encara hi és visible. Les finestres eren tancades amb una gelosia o claustra molt simple, amb forats quadrats, a les vores posats en punta. Aquesta solució era força habitual en l’època preromànica, però també en el món àrab. Actualment només es conserva mitja placa d’una d’elles.